24 de gener del 2013
21 de gener del 2013
Jaime Gil de Biedma. Retrat d'un poeta. TVE
http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-gil-biedma/885422/
El seu poema preferit:
Idilio en el café
Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos -qué latido
de la sangre en los párpados- y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.
No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con nosotros vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.
Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
y este beso igual que un largo túnel.
Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos -qué latido
de la sangre en los párpados- y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.
No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con nosotros vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.
Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
y este beso igual que un largo túnel.
Jaime Gil de Biedma
El seu poema preferit:
RIBERA DE LOS ALISOS
Los pinos son más
viejos.
Sendero
abajo,
sucias de arena y rozaduras
igual que mis rodillas cuando
niño,
asoman las
raíces.
Y allá en el fondo el río entre
los álamos
completa como siempre este
paisaje
que yo quiero en el mundo,
mientras que me devuelve su
recuerdo
entre los más primeros de mi
vida.
Un pequeño rincón en el mapa de
España
que me sé de memoria, porque fue
mi reino.
Podría imaginar
que no ha pasado el tiempo,
lo mismo que a seis años, a esa
edad
en que el dormir descansa
verdaderamente,
con los ojos cerrados
y despierto en la cama, las
mañanas de invierno,
imaginaba un día del verano
anterior.
Con el olor
profundo de los
pinos.
Pero están estos cambios apenas
perceptibles,
en las raíces, o en el sendero
mismo,
que me fuerzan a veces a deshacer
lo andado.
Están estos recuerdos, que sirven
nada más
para morir
conmigo.
Por lo menos la vida en el
colegio
era un indicio de lo que es la
vida.
Y sin embargo, son estas imágenes
– una noche a caballo, el
nacimiento
terriblemente impuro de la luna,
o la visión del río apareciéndose
hace ya muchos años, en un mes de
septiembre,
la exaltación y el miedo de estar
solo
cuando va a atardecer -,
antes que otras ningunas,
las que vuelven y tienen un
sentido
que no sé bien cuál
es.
La intensidad
de un fogonazo, puede que
solamente,
y también una antigua inclinación
humana
por confundir belleza y
significación.
Imágenes hermosas de una historia
que no es toda la
historia.
Demasiado me acuerdo de los meses
de octubre,
de las vueltas a casa ya de
noche, cantando,
con el viento de otoño
cortándonos los labios,
y la excitación en el salón de
arriba
junto al fuego encendido, cuando eran
familiares
el ritmo de la casa y el de las
estaciones,
la dulzura de un orden
artificioso y rústico,
como los personajes
en el papel de la
pared.
Sueño de los mayores, todo
aquello.
Sueño de su nostalgia de otra
vida más noble,
de otra edad exaltándoles
hacia una eternidad de grandes
fincas,
más allá de su miedo a morir
ellos solos.
Así fui, desde niño, acostumbrado
al ejercicio de la irrealidad,
y todavía, en la melancolía
que de entonces me queda,
hay rencor de conciencia
engañada,
resentimiento demasiado vivo
que ni el silencio y la soledad
lo calman,
aunque acaso también algo más
hondo
traigan al
corazón.
Como el latido
de los pinares, al pararse el
viento,
que se preparan para
oscurecer.
Algo que ya no es casi
sentimiento,
una disposición de afinidad
profunda
con la naturaleza y con los
hombres,
que hasta la idea de morir parece
bella y tranquila. Igual que este
lugar.
11 de gener del 2013
4 de gener del 2013
Pareu tots els rellotges
Pareu tot
els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al
gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu
els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos
el fèretre, i que entrin els amics.
Que els
avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi
el missatge: el meu amic ha mort;
poseu
senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els
guardes es posin els guants negres de cotó.
Per mi,
ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el
treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i
mitjanit, paraules i cançons.
Jo em
creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.
No vull
estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu
la lluna, desarboleu el sol,
buideu el
mar, desforesteu els boscos,
perquè ja
res pot dur-me res de bo.
H.W. AUDEN
Traduït de l'anglès per Salvador Oliva
Killian Jornet
Ahir a la nit vaig poder veure a TV3 el documental que s'ha filmat sobre Killian Jornet, Una línia fina de Sébastian Montaz- Rosset. Un documental on Jornet explica la seua filosofia de vida, per què corre, per què fa el que fa...
La primera vegada que vaig començar a conèixer-lo va ser al programa també de TV3 El convidat de l'Albert Om. Em va sorprendre que aquest noiet esprimatxat, parlés de la vida, de la felicitat, dels seus reptes... la humilitat i la generosita són uns dels seus valors principals.
"El concepte de victòria és important, perquè les victòries es viuen. Guanyar i sentir que ets el guanyador és important. Però no concebo la victòria únicament com guanyar una cursa, com creuar la meta en primer lloc. Primer que res, guanyar és sentir emocions. Per mi, guanyes una cursa quan arribes a la meta i pots plorar."
"Aquesta vida nòmada plena de descobriments és un privilegi. al final, em quedaré amb el records dels viatges i de totes les persones que he conegut. crec que tinc sort perquè he conegut moltes persones de les quals he après."
"sóc molt competitiu amb mi mateix. Et compares amb els altres per posar-te límits. Quan en una cursa supero els altres, m'alegro que m'hagin donat l'impuls, però no haver-los guanyat. Cadascú corre la seua pròpia cursa, i dóna el millor d'ell mateix."
Avui al diari Vilaweb ha sortit la notícia de com van registrar el documental: http://www.vilaweb.cat/noticia/4070881/20130104/qui-enregistrat-lespectacular-film-kilian-jornet.html
La primera vegada que vaig començar a conèixer-lo va ser al programa també de TV3 El convidat de l'Albert Om. Em va sorprendre que aquest noiet esprimatxat, parlés de la vida, de la felicitat, dels seus reptes... la humilitat i la generosita són uns dels seus valors principals.
"El concepte de victòria és important, perquè les victòries es viuen. Guanyar i sentir que ets el guanyador és important. Però no concebo la victòria únicament com guanyar una cursa, com creuar la meta en primer lloc. Primer que res, guanyar és sentir emocions. Per mi, guanyes una cursa quan arribes a la meta i pots plorar."
"Aquesta vida nòmada plena de descobriments és un privilegi. al final, em quedaré amb el records dels viatges i de totes les persones que he conegut. crec que tinc sort perquè he conegut moltes persones de les quals he après."
"sóc molt competitiu amb mi mateix. Et compares amb els altres per posar-te límits. Quan en una cursa supero els altres, m'alegro que m'hagin donat l'impuls, però no haver-los guanyat. Cadascú corre la seua pròpia cursa, i dóna el millor d'ell mateix."
Avui al diari Vilaweb ha sortit la notícia de com van registrar el documental: http://www.vilaweb.cat/noticia/4070881/20130104/qui-enregistrat-lespectacular-film-kilian-jornet.html
3 de gener del 2013
La nit
del meu primer retorn al clos natal em va fer comprendre que la desesperança no
és una actitud vital […] i que calia sobrepassar-la per dalt, com la claror de
l’alba sobrepassa la foscor nocturna.
Solstici
Reconduïm-la a
poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Martí i Pol
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Martí i Pol
2 de gener del 2013
1 de gener del 2013
Feliç 2013
Feliç 2013! Són les paraules que des d'ahir hem sentit i escrit més tothom, desitjant-ho als amics i amigues, família, companys i companyes de feina, al facebook, al twitter...
I desitgem que així sigui. Sembla que aquest any que acabem d'iniciar estarà encara més ple d'incerteses que l'any que hem deixat. Serà dur, ens ho ha anunciat tothom. Però dins de tota aquesta inseguretat i aquests dubtes, hem de continuar caminant, seguir sent com són, que no ens atemoreixi res, valents i plens de bones esperances i desitjos que sabem que aconseguirem, amb lentitud -segurament- , però amb bondat i amb confiança.
Aquests anys d'incertitud ens estan servint per retrobar uns valors que els teníem una mica oblidats, deixats de banda, i ha estat aquest canvi de rumb de la societat, que ens hem adonat que l'empatia, la solidaritat, la generositat, el respecte... i tants altres! Ens fan veure les coses d'una altra manera.
FELIÇ, ESPERANÇAT, IL·LUSIONAT, SORTÓS, CORATJÓS, ... 2013!
Juan Genovés (1930): el abrazo de 1974
I desitgem que així sigui. Sembla que aquest any que acabem d'iniciar estarà encara més ple d'incerteses que l'any que hem deixat. Serà dur, ens ho ha anunciat tothom. Però dins de tota aquesta inseguretat i aquests dubtes, hem de continuar caminant, seguir sent com són, que no ens atemoreixi res, valents i plens de bones esperances i desitjos que sabem que aconseguirem, amb lentitud -segurament- , però amb bondat i amb confiança.
Aquests anys d'incertitud ens estan servint per retrobar uns valors que els teníem una mica oblidats, deixats de banda, i ha estat aquest canvi de rumb de la societat, que ens hem adonat que l'empatia, la solidaritat, la generositat, el respecte... i tants altres! Ens fan veure les coses d'una altra manera.
FELIÇ, ESPERANÇAT, IL·LUSIONAT, SORTÓS, CORATJÓS, ... 2013!
Juan Genovés (1930): el abrazo de 1974
Subscriure's a:
Missatges (Atom)